LLOCS D’INTERÈS

Té els seus orígens a l’època islàmica, aproximadament l’any 1400 s’inicia la seva construcció.

Consta de la presa o resclosa i els seus annexos: La resclosa és l’element principal, la qual ha sofert diverses modificacions i reparacions, que des de la seva construcció no ha deixat d’exercir la seva funció: controlar el nivell de l’aigua i desviar-ne part als dos canals. L’Assut és una obra hidràulica de 375m de longitud per 7m d’alçada, que té com a finalitat elevar el nivell de l’aigua per tal de canalitzar-la a sèquies de regadiu.

L’ASSUT DE TIVENYS

L’Assut que coneixem actualment va ser molt complicada de construir. Aquesta obra va ser construïda a partir del 1441, sota la direcció de tres mestres tortosins: Antoni Alcanyiç, Domingo Xies i Bernat Gual. Els primers documents que trobem d’un primitiu intent de construir dues sèquies allí on es troba l’Assut actualment daten de l’any 1347. La ciutat de Tortosa va contractar a Pere Ros per tal que estudiés el projecte. Aquest, després d’uns llargs estudis, va veure que el projecte era impossible de portar a terme i va abandonar la idea.

La següent notícia referent a la intenció de posar en marxa el projecte data de 1373. El govern municipal de la ciutat de Tortosa va portar en Pere Torà de València i en Pere Ferran de Lleida, tots dos anivelladors. Va ser en aquest moment quan es va entendre clarament que s’havia de construir un Assut que desviés l’aigua cap a dreta i esquerra, en forma de sèquies. Tot i això, no hi va haver cap materialització del projecte. Al 1385, Pere Torà va tornar a la ciutat de Tortosa acompanyat de Guillem Toralles, vingut de Balaguer. En el seu estudi hi van participar alguns mestres de la mateixa ciutat, com ara Andreu Tranxer i Bernat Bas. Després d’unes quantes setmanes, van concloure que el projecte no era factible.

Un any després, durant l’estiu de 1387, més exactament el 18 de juliol, Pere el Cerimoniós va concedir la llicència als ciutadans de Tortosa perquè poguessin construir a l’Ebre tanques, conduccions i assuts per captar i usar l’aigua del riu amb la finalitat de regar i de moure molins. Van ser molts els intents de construir un assut a l’altura de coll de Som i dos canals a dreta i esquerra de l’Ebre per portar aigua als diferents pobles que banya el riu, però no podem començar a parlar seriosament de construcció fins l’any 1440.

Cons

El 1441, uns mestres tortosins van demanar col·laboració econòmica a la universitat, al consell i a la gent que volgués donar part del seu sou a l’obra. Els mestres tortosins van dur a terme una recaptació de profertes (jornals voluntaris i gratuïts de diferents particulars, gremis i comunitats) que els ajudaria en la construcció de l’obra. Els mestres tortosins anomenats Domingo Xies, Antoni Alcanyiç i Bernat Gual es desplaçaren a veure els assuts construïts a Escartó i Casp. 

Al 1442, més exactament el 25 de setembre, Antoni Alcanyiç i Domingo Xies havien construït un port a la part de Tivenys, a l’altura de l’Assut. Un port que se sabria del cert si funcionava un cop hi entrés aigua. El mateix any es va anar a buscar a Bertomeu Casanova perquè revisés el projecte.

Al 1443 les obres prosseguien amb èxit, i la reina Maria, lloctinent i esposa d’Alfons el Magnànim, va concedir a la universitat de Tortosa tots els privilegis per construir assuts, sèquies, molins i tot el que s’havia demanat, a Tivenys.

El 1445 l’Assut ja estava construïda, però encara faltaven les dos sèquies. No va ser fins l’any 1451, en què un grup de promotors, entre els quals Ot de Montcada, van signar uns capítols amb el mestre Joan March, per fer un canal que servís per regar específicament una partida de Bitem. Aquest mateix any, es van iniciar les obres de construcció de la sèquia a l’alçada de l’assut. El mestre es va comprometre a fer la sèquia en el termini de tres anys. Tot i que el projecte de les sèquies era factible, aquest es va abandonar. 

No va ser fins a principis del segle XVIII quan es va iniciar la construcció de les sèquies. Més exactament el 1907 comença la construcció del Canal de l’esquerra, el que passa per Tivenys.

Aquest canal va ser inaugurat per Alfons XIII el 5 de maig de 1912. 

L’any 2007 es va fer la celebració del centenari de l’inici de la seva construcció, on es va inaugurar un monument en record del dia que van començar. 

Actualment, aquesta obra arquitectònica, continua fent la funció per a la qual va ser creada, però també és un dels punts amb més interès turístic del municipi.

Tot just creuant el canal de cara al riu, tenim un parc de prou grans dimensions per a un municipi d’aquestes característiques. El parc municipal de Tivenys és un parc verd que està format per un gran passeig central d’arbres plataners i bancs de descans entrellaçats, ideal per una bona lectura a l’ombra. Té dues zones ajardinades, una de les quals forma un tipus de laberint amb arbustos i altres plantes, majoritàriament rosers que floreixen per Sant Jordi. L’altra zona, més gran, situada sota els pocs pins gegants que aguanten les fortes ratxes de vent del nostre terme, és un recorregut entre jardins d’una gran varietat d’espècies de flors, plantes i arbres.

El parc també hi trobem elements que ens recorden la nostra història envers el treball que realitzaven els nostres avantpassats. Elements que van utilitzar-se per recrear els oficis més tradicionals del nostre poble durant les passades Fires d’Artesania de Tivenys i que a dia d’avui s’han instaurat com un objecte més del nostre parc.

EL PARC MUNICIPAL

ELABORACIÓ DEL PA

ELABORACIÓ DE LA CALÇ

OFICI DEL FERRER

Just al costat del passeig, baixant a mà esquerra, hi trobem un forn de llenya amb el que s’elaborava tradicionalment el pa. L’artesania del pa, present a totes les gran cultures, no podia faltar a la nostra terra. A Tivenys, com a la resta de poblacions del territori, sempre hi ha hagut mans artesanes que han treballat i continuen treballant per què no falti aquest aliment tan utilitzat a totes les taules.

Tivenys és l’únic poble de les Terres de l’Ebre que encara fa el pa amb forn de llenya, el Forn Germans March.

A la mateixa plaça també hi ha un forn de calç. Aquests, els situaven a la muntanya o als barrancs per aprofitar el pendent del terreny i tenir a mà la pedra calcària i el combustible, és a dir, la llenya per cremar. El forn, tenia forma d’olla i allotjava al seu interior el cendrer i la caldera, llocs on es cremava la llenya i la càrrega formada per les pedres que s’havien de calcinar. 

Per poder-ho aconseguir, s’havien de fer uns farcells de llenya i malesa. Mentre s’assecaven, s’apropava la pedra i s’aixecaven les parets i la volta del forn, seguint les tècniques de construcció de la pedra seca. Per la cuita, s’utilitzaven entre 700 i 800 farcells i durava, ni més ni menys que gairebé 80 hores, és a dir, més de 3 dies! Durant aquest període, el calciner i els seus ajudants feien torns per alimentar el foc i vigilar el procés. Acabada la cuita, el resultat eren uns 20kg de calç.

.

L’ofici de dominar i donar forma al ferro, una de les primeres matèries que dóna nom a la darrera de les tres Edats en que es divideix la Prehistòria, ha estat al mateix temps present a totes les cultures o a les mitologies celta, grega i romana entre d’altres. La seva funció al llarg del temps ha estat diversa fent feines a la construcció i reparació d’estris de treball i d’ús quotidià (aixades, destrals, claus, ferramentes, reixes…) 

Als pobles com Tivenys, on el camp ha estat el principal mitjà de vida dels seus habitants, el ferrer ha estat sempre present, tot i que actualment ja no es realitzen algunes de les feines que abans eren imprescindibles com podien ser les reparacions dels carros o el ferrar als animals que els estiraven i que eren els que facilitaven els treballs al pagès per guanyar-se el jornal.