L’ASSUT DE TIVENYS
LLOC D’INTERÈS
Té els seus orígens a l’època islàmica, aproximadament l’any 1400 s’inicia la seva construcció. Consta de la presa o resclosa i els seus annexos: La resclosa és l’element principal, la qual ha sofert diverses modificacions i reparacions, que des de la seva construcció no ha deixat d’exercir la seva funció: controlar el nivell de l’aigua i desviar-ne part als dos canals. L’Assut és una obra hidràulica de 375m de longitud per 7m d’alçada, que té com a finalitat elevar el nivel de l’aigua per tal de canalitzar-la a sèquies de regadiu.
L’Assut que coneixem actualment va ser molt complicada de construir. Aquesta obra va ser construïda a partir del 1441, sota la direcció de tres mestres tortosins: Antoni Alcanyiç, Domingo Xies i Bernat Gual.
Els primers documents que trobem d’un primitiu intent de construir dues sèquies allí on es troba l’Assut actualment daten de l’any 1347. La ciutat de Tortosa va contractar a Pere Ros per tal que estudiés el projecte. Aquest, després d’uns llargs estudis, va veure que el projecte era impossible de portar a terme i va abandonar la idea.
La següent notícia referent a la intenció de posar en marxa el projecte data de 1373. El govern municipal de la ciutat de Tortosa va portar en Pere Torà de València i en Pere Ferran de Lleida, tots dos anivelladors. Va ser en aquest moment quan es va entendre clarament que s’havia de construir un Assut que desviés l’aigua cap a dreta i esquerra, en forma de sèquies. Tot i això, no hi va haver cap materialització del projecte.
Al 1385, Pere Torà va tornar a la ciutat de Tortosa acompanyat de Guillem Toralles, vingut de Balaguer. En el seu estudi hi van participar alguns mestres de la mateixa ciutat, com ara Andreu Tranxer i Bernat Bas. Després d’unes quantes setmanes, van concloure que el projecte no era factible.
Un any després, durant l’estiu de 1387, més exactament el 18 de juliol, Pere el Cerimoniós va concedir la llicència als ciutadans de Tortosa perquè poguessin construir a l’Ebre tanques, conduccions i assuts per captar i usar l’aigua del riu amb la finalitat de regar i de moure molins. Van ser molts els intents de construir un assut a l’altura de coll de Som i dos canals a dreta i esquerra de l’Ebre per portar aigua als diferents pobles que banya el riu, però no podem començar a parlar seriosament de construcció fins l’any 1440.
El 1441, uns mestres tortosins van demanar col·laboració econòmica a la universitat, al consell i a la gent que volgués donar part del seu sou a l’obra. Els mestres tortosins van dur a terme una recaptació de profertes (jornals voluntaris i gratuïts de diferents particulars, gremis i comunitats) que els ajudaria en la construcció de l’obra. Els mestres tortosins anomenats Domingo Xies, Antoni Alcanyiç i Bernat Gual es desplaçaren a veure els assuts construïts a Escartó i Casp.
Al 1442, més exactament el 25 de setembre, Antoni Alcanyiç i Domingo Xies havien construït un port a la part de Tivenys, a l’altura de l’Assut. Un port que se sabria del cert si funcionava un cop hi entrés aigua. El mateix any es va anar a buscar a Bertomeu Casanova perquè revisés el projecte.
Al 1443 les obres prosseguien amb èxit, i la reina Maria, lloctinent i esposa d’Alfons el Magnànim, va concedir a la universitat de Tortosa tots els privilegis per construir assuts, sèquies, molins i tot el que s’havia demanat, a Tivenys.
El 1445 l’Assut ja estava construïda, però encara faltaven les dos sèquies. No va ser fins l’any 1451, en què un grup de promotors, entre els quals Ot de Montcada, van signar uns capítols amb el mestre Joan March, per fer un canal que servís per regar específicament una partida de Bitem. Aquest mateix any, es van iniciar les obres de construcció de la sèquia a l’alçada de l’assut. El mestre es va comprometre a fer la sèquia en el termini de tres anys. Tot i que el projecte de les sèquies era factible, aquest es va abandonar.
No va ser fins a principis del segle XVIII quan es va iniciar la construcció de les sèquies. Més exactament el 1907 comença la construcció del Canal de l’esquerra, el que passa per Tivenys. Aquest canal va ser inaugurat per Alfons XIII el 5 de maig de 1912.
L’any 2007 es va fer la celebració del centenari de l’inici de la seva construcció, on es va inaugurar un monument en record del dia que van començar. Actualment, aquesta obra arquitectònica, continua fent la funció per a la qual va ser creada, però també és un dels punts amb més interès turístic del municipi.
EL PARC MUNICIPAL
LLOC D’INTERÈS
Tot just creuant el canal de cara al riu, tenim un parc de prou grans dimensions per a un municipi d’aquestes característiques. El parc municipal de Tivenys és un parc verd que està format per un gran passeig central d’arbres plataners i bancs de descans entrellaçats, ideal per una bona lectura a l’ombra. Té dues zones ajardinades, una de les quals forma un tipus de laberint amb arbustos i altres plantes, majoritàriament rosers que floreixen per Sant Jordi. L’altra zona, més gran, situada sota els pocs pins gegants que aguanten les fortes ratxes de vent del nostre terme, és un recorregut entre jardins d’una gran varietat d’espècies de flors, plantes i arbres.
El parc també hi trobem elements que ens recorden la nostra història envers el treball que realitzaven els nostres avantpassats. Elements que van utilitzar-se per recrear els oficis més tradicionals del nostre poble durant les passades Fires d’Artesania de Tivenys i que a dia d’avui s’han instaurat com un objecte més del nostre parc.
ELABORACIÓ DEL PA
Just al costat del passeig, baixant a mà esquerra, hi trobem un forn de llenya amb el que s’elaborava tradicionalment el pa. L’artesania del pa, present a totes les gran cultures, no podia faltar a la nostra terra. A Tivenys, com a la resta de poblacions del territori, sempre hi ha hagut mans artesanes que han treballat i continuen treballant per què no falti aquest aliment tan utilitzat a totes les taules.
Tivenys és l’únic poble de les Terres de l’Ebre que encara fa el pa amb forn de llenya, el Forn Germans March.
ELABORACIÓ DE LA CALÇ
A la mateixa plaça també hi ha un forn de calç. Aquests, els situaven a la muntanya o als barrancs per aprofitar el pendent del terreny i tenir a mà la pedra calcària i el combustible, és a dir, la llenya per cremar. El forn, tenia forma d’olla i allotjava al seu interior el cendrer i la caldera, llocs on es cremava la llenya i la càrrega formada per les pedres que s’havien de calcinar.
Per poder-ho aconseguir, s’havien de fer uns farcells de llenya i malesa. Mentre s’assecaven, s’apropava la pedra i s’aixecaven les parets i la volta del forn, seguint les tècniques de construcció de la pedra seca. Per la cuita, s’utilitzaven entre 700 i 800 farcells i durava, ni més ni menys que gairebé 80 hores, és a dir, més de 3 dies! Durant aquest període, el calciner i els seus ajudants feien torns per alimentar el foc i vigilar el procés. Acabada la cuita, el resultat eren uns 20kg de calç.
OFICI DEL FERRER
L’ofici de dominar i donar forma al ferro, una de les primeres matèries que dóna nom a la darrera de les tres Edats en que es divideix la Prehistòria, ha estat al mateix temps present a totes les cultures o a les mitologies celta, grega i romana entre d’altres. La seva funció al llarg del temps ha estat diversa fent feines a la construcció i reparació d’estris de treball i d’ús quotidià (aixades, destrals, claus, ferramentes, reixes…)
Als pobles com Tivenys, on el camp ha estat el principal mitjà de vida dels seus habitants, el ferrer ha estat sempre present, tot i que actualment ja no es realitzen algunes de les feines que abans eren imprescindibles com podien ser les reparacions dels carros o el ferrar als animals que els estiraven i que eren els que facilitaven els treballs al pagès per guanyar-se el jornal.
LA PEDRA SECA
Més endavant, just al costat de la zona del parc infantil, podeu observar un cocó amb la tècnica basada amb l’encaix de les pedres sense cap cement ni pasta per unir-les, l’anomenada pedra seca.
És una feina que fan els margenadors, tot i que qualsevol pagès segur que també ha treballat alguna vegada la pedra seca fent marges per delimitar finques o bé per entaular cultius. Amb aquesta tècnica també s’han fet barraques o cocons, cisternes, corrals masies, forns de calç i, si ens remuntem més anys enrere, fins i tot aqüeductes, assuts i fortificacions de diferents èpoques.
La durabilitat del material utilitzat i el saber fer dels constructors, han fet que a l’actualitat es conservin moltes d’aquestes obres malgrat el pas dels anys.
Les barraques, de quatre parets o circulars, amb porta oberta i cúpula formada per lloses, tenien com a funció bàsica emmagatzemar els estris del camp i el fruit recollit. A Tivenys conservem, en mes o menys bon estat, construccions molt representatives com ara: Lo Mas de Rafel de Cabellera, la Murta de la Baresa, Lo Mas de Seto, Lo Mas de Solsona, Lo Cocó de Busan o el Cocó de Carme de Chim.
ELABORACIÓ DE L’OLI D’OLIVA
L’oli d’oliva sempre ha estat aliment essencial per a la dieta mediterrània. Per això, a pobles com Tivenys, s’han conreat camps durant molts anys.
Antigament no es disposava de la maquinària actual per a l’elaboració d’aquest “or líquid”, sinó que les eines que hi havia estaven situades a la planta baixa de les cases i rebien tota la producció d’olives per l’elaboració d’oli. El sistema que empraven era en tots el mateix, però podia variar. El tipus de pedra per la molta (mola o rodet vertical o de forma cònica), com també el nombre d’unitats (entre 1-2 en rodet vertical i fins a 3 en les còniques) i el tipus de premsa, podia ser de cargol o de viga, de palanca o bé la hidràulica a partir del 1940.
Per la molta, s’utilitzava una base de pedres planes i de forma circular anomenada solera. Del centre, s’aixecava un eix de fusta que feia de pilar per aguantar la mola o rodet vertical. Aquest tenia un forat per on passava un fust horitzontal, i per on l’animal podia empènyer circularment i fer girar sobre l’eix vertical la mola o rodet. Per l’interior, hi havia una tolva de fusta on s’hi posaven les olives. Així eren xafades per la mola o rodet vertical formant una pasta. A la part de baix de la tolva, s’hi enganxava una rasera que tenia la funció de redirigir la pasta cap a l’interior per xafar-la més, o bé cap a l’exterior, i així poder regular el grau de molta desitjat. Aquesta pasta es recollia per ser premsada.
La pasta s’anava recollint de la solera i es repartia per sobre dels cofins (el cistell pla, fet normalment d’espart), es posaven tots plens de pasta un damunt de l’altre i es formava una pila, anomenada parada, càrrega o peu, fins l’alçada màxima igual a la part inferior de la premsa. En cas de no arribar-hi, es completava amb unes fustes circulars anomenades tacos, d’uns 10 cm de gruix.
El mecanisme per donar la pressió, en aquest cas, era el torn. Una base gran i pesada de pedra sobre la que hi sortia un eix vertical amb una corona dentada de ferro que evitava el seu retrocés. A la part de dalt de la premsa, hi havia una rosca que a la seva punta hi havia un capçal i cargol foradat per passar-li un fust horitzontal per fer de palanca. Al seu extrem s’hi enganxava una corda, que unida al mateix eix del torn girava sobre ell mateix. D’aquesta manera s’estirava la corda, recuperant la posició inicial de la palanca. Quan s’havia estirat tota la corda i s’havia recuperat la posició inicial es podia repetir l’operació tantes vegades com fora necessari per donar pressió a la pila o parada.
A més pressió sotmesa als cofins, s’alliberava més líquid de la pasta (oli i aigua) i es retenia la part sòlida (pell i pinyol). L’oli i l’aigua, queien amb cascada pels cofins, que eren a la part inferior i es reconduïen cap a la pica de pedra i, per decantació, es separaven. Ja que l’aigua, al pesar més, es dipositava al fons i l’oli surava sobre l’aigua. D’aquesta manera ja podia guardar-se dins les gerres i ja teníem a les nostres mans el líquid de color or, l’oli d’oliva.
MIRADOR DEL DIPÒSIT D’AIGUA
LLOC D’INTERÈS
L’ubicació del poble, a peu de l’Ebre i envoltat de muntanyes, fa que Tivenys pugui ser vist amb perspectiva des de diferents angles. Una de les vistes que et proposem, és la que es pot veure des de la zona del dipòsit d’aigua, situat a la part alta del municipi, en acabar el nucli urbà. Des d’allà, podràs veure el riu, el canal de l’esquerra de l’Ebre, alguns pobles veïns com Xerta i gran part de la serralada del Parc Natural dels Ports.
Hi arribarem pujant pel carrer Cardó, que continua amb el mateix nom un cop s’acaba la zona urbana i comença el camí d’accés la serra de Cardó que comunica amb Rasquera. Al segon revolt del camí rural, tombarem a l’esquerra per un camí pedregós fins trobar el final.
MIRADOR DE LES PLANES
LLOC D’INTERÈS
El punt més conegut i des d’on es pot obtenir una postal perfecta de Tivenys, el riu i les serres, és sense dubte, la punta de les Planes. Aquesta raconada s’ha convertit, a còpia dels anys, en un mirador a la cara principal del poble. Riu, canal, campanar, hortes i serres, elements entrellaçats que conformen un quadre perfecte a la vista dels seus visitants.
Si ens posem amb perspectiva cap a l’esquerra, també podrem veure la plana de Xerta, el canal de la dreta i les serralades de fons. El meandre, just entre Tivenys i Xerta, és la cirera del pastís per a la foto perfecta.
S’hi arriba agafant el camí de les Planes, situat a mà esquerra sortint de Tivenys cap a Tortosa. És un camí asfaltat amb pendent pronunciada que es pot fer a peu o amb vehicle. Durant 1 km aproximadament de revolts, s’arriba a les Planes. Tot just al arribar dalt a la ultima curva, està el mirador.
POBLAT IBÈRIC
LLOC D’INTERÈS
Ubicat al terme municipal de Tivenys, el jaciment de L’Assut ocupa un turó que s’eleva al marge esquerre del riu Ebre, just a la sortida en direcció al mar del Pas de Barrufemes, el congost que es configura entre la serra de Cardó i l’extrem septentrional del Ports de Tortosa – Beseit.
L’espai arqueològic ocupa el cim del turó i tota la vessant sud, pràcticament fins arribar a l’alçada del riu. Els límits del jaciment els conformen, al nord, un barranc que desguassa a l’Ebre. A l’oest, el penya-segat que conforma el propi tossal, mentre que a l’oest, on es concentren les principals estructures defensives, el turó s’uneix amb la serra que puja cap a Cardó.
L’elecció de la posició del jaciment no és casual, ja que domina completament les planes i terrasses agrícoles que avui dia conformen les hortes de Tivenys i Xerta, mantenint una posició estratègica sobre el riu Ebre, principal via de comunicació entre el mar i l’interior peninsular durant l’antiguitat.
Descobert l’any 1988 durant les prospeccions arqueològiques que formaven part d’un projecte de la Universitat de Barcelona i del Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló, es va classificar com un petit assentament ibèric, força degradat, establint-se la seva cronologia en torn als segles III – II anE.
Amb aquestes dades, l’any 2000, el Grup de Recerca de la Universitat Rovira i Virgili que després conformaria el GRESEPIA, va decidir integrar els treballs al jaciment dins d’un projecte d’investigació sobre els models d’ocupació i evolució del poblament durant la Protohistòria al curs inferior de l’Ebre, establint-se una planificació que preveia excavar anualment l’assentament.
És així com la intervenció arqueològica s’ha desenvolupat en la zona més elevada del turó de L’Assut, on s’ha intervingut en dos sectors molt concrets: una àrea d’hàbitat integrada per un barri d’almenys 10-12 habitatges, el Barri Nord, i una àrea defensiva integrada per una torre-muralla, i la vessant sud, on ha aparegut part del tancament del poblat en època ibèrica, i a la part baixa del turó, una possible porta d’accés.
LA FARINERA
LLOC D’INTERÈS
La farinera, o fàbrica dels germans González, està situada prop de l’Assut, i per sota seu hi passa el canal de l’esquerra de l’Ebre. Aquesta fàbrica es dedicava a la fabricació de la farina, i el que feia era aprofitar el corrent d’aigua del canal per moure les rodes que trinxaven el blat que després passava a ser farina.
És una obra de mamposteria amb cantonades i buits amb maó vist. Presenta una distribució regular de buits, amb arcs rebaixats. Actualment només es mantenen en peu els sòlids murs exteriors.
Com a anècdota tenim constància d’algunes disputes entre els amos de la fàbrica i l’ajuntament. Tot va començar quan l’Ajuntament de Tortosa era el propietari del molí de farina de l’assut, al costat del qual hi havia estaques i malesa per on saltava l’aigua sobrant.
Al maig de 1855, Mariano González va comprar el molí, tot i que estava derruït. Aquest va reconstruir-lo el i va retornar l’aigua sobrant cap al molí, fet que va fer reaccionar l’alcalde de Tivenys demanant-li que tornés l’aigua a la roda. González s’hi negà. Tot va quedar parat fins que González va aixecar un mur per evitar que anés aigua a la roda, i els pagesos es quedaren sense ni gota d’aigua.
Aquesta disputa va passar pel jutjat de Primera Instància de Tortosa, per l’Audiència de Barcelona i, finalment, al “Consejo de Estado”, va donar la raó a l’Alcalde de Tivenys el 27 de març de 1862.
Actualment pertany a la Comunitat de Regants Sindicat Agrícola de l’Ebre.
LES FONTS DEL CARME
LLOC D’INTERÈS
Les fonts del Carme són un petit tresor que podem trobar a pocs minuts del poble. Amb una passejada suau i molt agradable arribem a aquest espai tan emblemàtic i estimat per la gent de Tivenys. Construïdes a iniciativa del veí Benito Badia, iaio d’Isabel Piñol Badia, i gaudides, durant més de cinquanta anys, per molts de visitants, les fonts han estat testimoni de moments inoblidables.
Enmig del barranc de Vall d’Horta, trobem una raconada humida i frondosa amb una gran varietat de vegetació, en la qual hi neixen cinc petites fonts d’aigua natural. Cada una d’elles amb una construcció diferent i amb un component religiós, fetes amb la pasciència, la il·lusió i la generositat d’aquells veïns als anys 50.
Actualment i recent netejades, les fonts i el seu entorn, han recuperat l’encant i la màgia què el bosc ja amagava. Un espai natural senzill, familiar i a l’abast de tothom, on podràs desconnectar sentint la pau i la tranquil·litat què allí s’hi emana.
CENTRE D’INTERPRETACIÓ
LLOC D’INTERÈS
A Tivenys, just al costat del seu parc, podràs visitar el centre d’interpretació de la Pesca, anomenat ‘’Tivenys, la madrava i altres arts de pesca.’’
Amb diversos expositors i elements tradicionals, podràs observar de primera mà, la importància que la pesca va tenir al nostre poble i com va influir això en la vida del poble, doncs la majoria de pescadors eren pagesos i la pesca era una font d’ingressos complementària a l’agricultura.
La pesca, es va produir gràcies a les característiques geomorfològiques de la nostra zona, mentre que també a la construcció de l’Assut, que va limitar i impedir la immigració d’espècies com la saboga, ja que va aportar sediments i una menor velocitat de l’aigua, fet que va provocar la formació de platges fluvials i fondalades, on diverses espècies de peixos van reproduir-se com la saboga o l’anguila.
ESGLÉSIA SANT MIQUEL I SANT BENET
LLOC D’INTERÈS
Situat al bell mig de la vila, el temple parroquial presideix Tivenys. L’Església de Tivenys està dedicada als seus patrons Sant Miquel i Sant Benet i està considerada bé cultural d’interès local.
L’inici de la seva construcció́ data de mitjans del segle XVIII: les obres comencen el 1760 i catorze anys més tard s’acaba el campanar. El 29 de setembre d’aquell any – 1774– s’hi trasllada el Santíssim des de l’antiga església de Sant Isidre. El 1794 s’acaba l’obra.
Es tracta d’una planta de creu amb cúpula octogonal. El campanar està situat al lateral dret de la façana principal. En aquesta, la porta d’entrada està emmarcada per dos pilastres massisses de pedra, cornisa i fris, sobre el qual s’obre una fornícula. Aquestes estructures van albergar les imatges de Santa Justina (patrona dels canterers), Sant Benet i Santa Escolàstica.
L’interior està format per tres naus, amb una cúpula sobre un tambor octogonal amb buits rectangulars, sobre el creuer de la creu grega, que li dona llum zenital. El cor es troba sobre la porta d’accés, que ocupa tota la primera nau, sobre un arc campanell. S’observen diversos tipus de voltes i decoracions barroques policromades. L’altar major, presidit per un notable retaule gòtic procedent de Cardó fins al 1936, actualment és d’estil gòtic i bizantí́.
